Área de identificación
Tipo de entidad
Entidad colectiva
Forma(s) autorizada(s) del nombre
Amics de l'Òpera-Joventuts Musicals de l'Hospitalet
Área de descripción
Historia de la institución
L’Associació, els Amics de l’òpera de l’Hospitalet va suposar una nova frontera a la història de la ciutat barcelonina, dotant-la d’un caràcter únic i innovador fins al moment.
Així doncs, l’execució d’aquesta entitat, modifica l’estructura poblacional, ... »establint una sèrie de lligams socials i oferint una nova visió a nivell cultural.
En primer lloc, caldria fer esment a una sèrie de projectes que van suposar el punt precursor en front al procés d’engendrament de l’entitat en si.
Primerament, la primera associació a tenir en compte, correspon als Amics de la Música, encapçalada per Jaume Reventós. La qual, s’entreteixia en base a una representativitat de les inquietuds socials i culturals del model tradicional català.
Aquest projecte, neix amb el pretèrit no relacional en direcció a la Parròquia i, en base, a l’esdeveniment com associació formada per joves no relacionats amb la guerra civil.
De manera que, la presentació dels Amics de la Música, ofereix una recuperació dels elements culturals i socials de la societat hospitalenca durant la guerra. De manera que, el que va començar com a simples jam sessions entre amics, va culminar amb l’èxit i expectació total per part de la ciutat, en base a aquests concerts pianístics.
No va ser fins passats 30 anys i en front un període de decadència que l’associació no va experimentar el procés de dissolució final.
Així doncs, posteriorment a aquesta dissolució, la ciutat va viure un curt període, el qual, la música deixava de sonar i, no va ser fins la concertació d’una nova associació sota el nom: el Grup Pizzicato, composat per un grup de liceistes del quart i cinquè pis, que no es tornava a realitzar cap activitat de caire musical.
La temàtica principal de l’associació corresponia al cicle de Bach, basat en concerts barrocs amb clave duts a terme a l’Ermita romànica de Santa Eulàlia. Però l’associació no va obtenir molt de ressò i va ser fruit d’un procés curt i de fàcil dissolució.
Posteriorment, d’altra banda, no van passar molts anys fins que va sorgir l’entitat a la qual ens remetem: els Amics de l’Òpera de l’Hospitalet, sorgida en un començament a l’Aula de Sanfeliu, coneguda en aquell moment com el “piset”.
De manera que, tot i que es realitzaven activitats de caire cultural, no va ser fins que es va canviar de director a l’Aula que no va es va començar a tocar la temàtica musical.
Així doncs, el director d’aleshores, va passar a pertànyer al Consorci de normativització lingüística i, en Joan Piera que era el secretari en aquell moment, va ocupar el seu càrrec.
Seguidament, en arribar al poder, en Joan Piera, va començar per modificar l’estructura mobilistíca de l’Aula per tal de crear un espai adaptat per realitzar espectacles musicals.
Conseqüentment, va engegar una sèrie d’activitats instrumentals de temàtica de jazz i, no va ser fins que no va tractar amb la que anava a ser la primera veu del projecte: la Beatriu Gerona, que no va introduir l’estil musical de la lírica.
Simultàniament, així mateix, van iniciar un projecte el qual va acabar per esdevenir-se en associació: l’Associació Amics de l’Òpera de l’Hospitalet.
De manera que, degut a aquest èxit tant pels concerts com pel propòsit en si, van haver de traslladar-se d’aula, ja que, el piset no era capaç d’avarcar tal multitud amb la qual contava l’associació i, fruit d’un conveni signat amb l’Ajuntament de la ciutat, van mudar-se cap a l’Auditori Barradas.
Per una altra banda, al 1991, l’Associació va reunir-se en una Assemblea Constituent atorgant així el paper d’entitat.
Contràriament al que es pensava, l’entitat no va parar de créixer exponencialment, fins a tal punt que va arribar a omplir totes les butaques de les que disposava l’Auditori.
En definitiva, l’entitat mai va experimentar cap descens i, la gent que la freqüentava trobava molt compresa i fidel amb aquesta corporació.
La dissolució dels Amics de l’Òpera la podríem emmarcar dins una visió antagonista, ja que, per una banda, era un fenomen esperat pels propis membres que composaven l’agrupació, ja que, el cansanci havia arribat al seu habitus rutinari i, la motivació i les ganes del principi es van veure esborrades sota un lent procés.
Però, per altra banda, a diferència de la gran majoria d’Associacions i entitats de la ciutat, els Amics de l’Òpera de l’Hospitalet va desaparèixer en un moment d’esplendor on el públic i l’expectació encara es feien notar acte rere acte que oferia l’entitat.
Per tant, la decisió de dissoldre-la per complet no va ser un element fàcilment digerible, però si que era summament necessari. Així doncs, tot i els nombrosos intents de seguir mantenint-la amb un esperit viu, va suposar una lluita en va, amb un resultat potencialment inevitable. «
Així doncs, l’execució d’aquesta entitat, modifica l’estructura poblacional, ... »establint una sèrie de lligams socials i oferint una nova visió a nivell cultural.
En primer lloc, caldria fer esment a una sèrie de projectes que van suposar el punt precursor en front al procés d’engendrament de l’entitat en si.
Primerament, la primera associació a tenir en compte, correspon als Amics de la Música, encapçalada per Jaume Reventós. La qual, s’entreteixia en base a una representativitat de les inquietuds socials i culturals del model tradicional català.
Aquest projecte, neix amb el pretèrit no relacional en direcció a la Parròquia i, en base, a l’esdeveniment com associació formada per joves no relacionats amb la guerra civil.
De manera que, la presentació dels Amics de la Música, ofereix una recuperació dels elements culturals i socials de la societat hospitalenca durant la guerra. De manera que, el que va començar com a simples jam sessions entre amics, va culminar amb l’èxit i expectació total per part de la ciutat, en base a aquests concerts pianístics.
No va ser fins passats 30 anys i en front un període de decadència que l’associació no va experimentar el procés de dissolució final.
Així doncs, posteriorment a aquesta dissolució, la ciutat va viure un curt període, el qual, la música deixava de sonar i, no va ser fins la concertació d’una nova associació sota el nom: el Grup Pizzicato, composat per un grup de liceistes del quart i cinquè pis, que no es tornava a realitzar cap activitat de caire musical.
La temàtica principal de l’associació corresponia al cicle de Bach, basat en concerts barrocs amb clave duts a terme a l’Ermita romànica de Santa Eulàlia. Però l’associació no va obtenir molt de ressò i va ser fruit d’un procés curt i de fàcil dissolució.
Posteriorment, d’altra banda, no van passar molts anys fins que va sorgir l’entitat a la qual ens remetem: els Amics de l’Òpera de l’Hospitalet, sorgida en un començament a l’Aula de Sanfeliu, coneguda en aquell moment com el “piset”.
De manera que, tot i que es realitzaven activitats de caire cultural, no va ser fins que es va canviar de director a l’Aula que no va es va començar a tocar la temàtica musical.
Així doncs, el director d’aleshores, va passar a pertànyer al Consorci de normativització lingüística i, en Joan Piera que era el secretari en aquell moment, va ocupar el seu càrrec.
Seguidament, en arribar al poder, en Joan Piera, va començar per modificar l’estructura mobilistíca de l’Aula per tal de crear un espai adaptat per realitzar espectacles musicals.
Conseqüentment, va engegar una sèrie d’activitats instrumentals de temàtica de jazz i, no va ser fins que no va tractar amb la que anava a ser la primera veu del projecte: la Beatriu Gerona, que no va introduir l’estil musical de la lírica.
Simultàniament, així mateix, van iniciar un projecte el qual va acabar per esdevenir-se en associació: l’Associació Amics de l’Òpera de l’Hospitalet.
De manera que, degut a aquest èxit tant pels concerts com pel propòsit en si, van haver de traslladar-se d’aula, ja que, el piset no era capaç d’avarcar tal multitud amb la qual contava l’associació i, fruit d’un conveni signat amb l’Ajuntament de la ciutat, van mudar-se cap a l’Auditori Barradas.
Per una altra banda, al 1991, l’Associació va reunir-se en una Assemblea Constituent atorgant així el paper d’entitat.
Contràriament al que es pensava, l’entitat no va parar de créixer exponencialment, fins a tal punt que va arribar a omplir totes les butaques de les que disposava l’Auditori.
En definitiva, l’entitat mai va experimentar cap descens i, la gent que la freqüentava trobava molt compresa i fidel amb aquesta corporació.
La dissolució dels Amics de l’Òpera la podríem emmarcar dins una visió antagonista, ja que, per una banda, era un fenomen esperat pels propis membres que composaven l’agrupació, ja que, el cansanci havia arribat al seu habitus rutinari i, la motivació i les ganes del principi es van veure esborrades sota un lent procés.
Però, per altra banda, a diferència de la gran majoria d’Associacions i entitats de la ciutat, els Amics de l’Òpera de l’Hospitalet va desaparèixer en un moment d’esplendor on el públic i l’expectació encara es feien notar acte rere acte que oferia l’entitat.
Per tant, la decisió de dissoldre-la per complet no va ser un element fàcilment digerible, però si que era summament necessari. Així doncs, tot i els nombrosos intents de seguir mantenint-la amb un esperit viu, va suposar una lluita en va, amb un resultat potencialment inevitable. «